La tendinitis rotuliana —o més correctament, tendinopatia rotuliana— és una de les lesions més freqüents en esportistes que salten, corren o freqüenten terrenys irregulars. I també és una de les que més sovint es tracta malament.
A Fisunic, abans de decidir si un pacient necessita EPI (electrólisi percutània intratissular), passem per un protocol de valoració que combina exploració clínica i ecografia.
Els tres escenaris que ens trobem
La majoria de tendinopaties rotulianes cauen en una de tres categories clíniques, i cadascuna demana un enfocament diferent.
Fase reactiva
El dolor ha començat recentment, hi ha inflamació, i l'ecografia mostra un tendó engruixit però amb estructura encara conservada. En aquests casos, l'EPI no només no és necessària, sinó que pot ser contraproduent.
Fase degenerativa
El dolor és més crònic, l'ecografia mostra zones hipoecoiques —"forats" dins del tendó— i la resposta a exercici sol és pobre. Aquí l'EPI té un paper clar.
Fase mixta
Coexisteixen signes reactius i degeneratius. És el cas més freqüent en esportistes. Aquí la decisió és cas per cas.
Sense ecografia, aquesta classificació és impossible. Per això a Fisunic no fem EPI a cegues. Mai.
Quan sabem que és moment d'EPI
- Dolor persistent de més de 3 mesos malgrat tractament conservador ben fet
- Troballes ecogràfiques de degeneració tendinosa
- Pèrdua de funció esportiva mesurable
- Motivació del pacient per seguir un protocol postintervenció
Si falta algun d'aquests, l'EPI probablement no és el camí.
Conclusió
L'EPI és una eina potent, però no és la solució màgica. Funciona bé en el context clínic adequat, amb el pacient adequat, i dins d'un protocol que inclou molt més que la tècnica en si.